Musulmans al Regne de València
Abans de llegir: Este post que aneu a llegir no és més que una recopilació d'informació redactada a partir d'una xicoteta cerca d'informació sobre el tema dels musulmans al Regne de València rere la conquesta que vaig fer per al 9 d'Octubre i vaig llegir en un directe a Twitch. No té cap validesa acadèmica i cap rigor acadèmic, és un text purament breu i explicatiu d'una etapa prou amagada de la història valenciana. Al final del post us deixe un enllaç amb moltíssima informació sobre el tema. Moltes gràcies.
El 9 d’Octubre celebrem l’entrada de Jaume I a ciutat de Balansiya després que el Emir de la ciutat signara la rendició front als cristians rere 5 mesos de setge. Diuen que el 8 d’Octubre eixia de la Ciutat el propi Emir Zayyan Ibn Mardanix i seria el dia següent quan Jaume faria eixa entrada triomfal que tots tenim a l’imaginari on, acompanyat del nou bisbe de València, es consagaria la Mesquita Major i es celebraria la primera missa. De fet, és en la part de darrere de l’actual catedral on tenim una menuda capella on es commemora aquella primera missa rere la presa de la Ciutat de València.
Aquesta presa de València, la conquesta que va durar fins als anys 40 i la creació dels Furs de València constituiran el naixement del nostre poble i de la nostra identitat com a valencians que ha anat forjant-se durant els segles següents. I clar, celebrem aquest dia com el naixement del nostre poble, però hem pensat mai a canvi de què naix la nostra identitat valenciana? Què va ser dels que ací vivien? Qui eren eixos nadius que tenien la seua vida arrelada a la terra que ara considerem nostra? Som conscients els valencians que per crear la nostra identitat vam arrasar amb un altra? Hem de tindre clar que ni podem parlar de genocidi (ja que es un terme que no existia com a tal en l’època i té una connotació molt més pròxima al nostre present), ni podem valorar-ho i fer un judici amb els valors que tenim a l’actualitat, però tampoc tapar-ho o callar el que realment va passar.
Josep Torró, arqueòleg medievalista professor de la UV, va fer una conferència al 2009 a Elx nomenada “De la conquesta al bateig. Els musulmans del regne de València” d’on s’extrau un article molt interessant anomenat “Els camperols musulmans del regne de València. De la conquesta a la conversió”. I, no es exagerat dir, que no existeixen molts més estudis sobre aquest tema a comparació de temes contemporanis. De fet (fins i tot a la carrera) estudiem la història de l’Andalús, la vida social i cultural que afecta a l’actual País València, personatges il·lustres, etc. Fins a la conquesta. Després, és com si una cultura sencera, unes institucions i una forma de viure desapareixera del mapa de repent i per sempre. Poc sabem què passar amb esta població conquerida, quines van ser les mesures que es van adoptar contra ells i quines van ser les conseqüències directes que van patir aquests.
Cal fer esmena que Jaume I el Conqueridor, a pesar d’eixe sobrenom que li donem, no és l’únic monarca de la Corona d’Aragó que du a terme conquestes en zones dominades per pobles andalusins, de fet, serà al segle XI quan comencen a dur-se a terme estes pràctiques. Això fa, sinó, que hi haja unes eines per tractar a una població vençuda amb una cultura, religió i llengua diferent; per exemple, estava la doctrina de “moro de pau” on hi havia una diferenciació entre els musulmans protegits pel rei, que ja han estat dominats i vençuts, i els que encara no ho estan que s’han de combatre. A més, estos musulmans ja vençuts, tenien espai en cartes pobles on s’anuncia quines eren les seues condicions jurídiques. A banda, també hi veiem pràctiques de “reubicació dels nadius” tal i com va passar en Vila-real: Musulmans ja dins del territori conquerit que són desplaçats a un altra banda del nou regne de València (a centenars de kilòmetres), segregats i deslligats de la seua zona originaria i, d’alguna manera, trencar qualsevol lligam amb els companys i veïns i evitar possibles revoltes. En el cas de Vila-real, la formació de la moreria va ser al 1280 rere una petició del propi Rei Pere III. Els musulmans que vindrien a habitar l’actual raval de Castelló eren provinents de Biar i Castalla (si algú no s’ubica, dos poblacions entre Alcoi i Villena).
Amb Jaume I el que veiem són dos pràctiques diferenciades: La captivitat de conquesta i les expulsions organitzades; La primera de les pràctiques és la de fer captiva tota la població conquerida (com va passar a Mallorca), cosa que al País Valencià no li va eixir tant bé com li haguera agradat perquè va ser moltes les capitulacions i les negociacions que van haver de signar amb les diverses medines que no va tindre les mateixes i dures condicions que musulmans d’altres territoris. La segona de les pràctiques, que recordem, són les expulsions, les trobem als llibres dels Feits on parla que només de Borriana van ser 7032 musulmans els expulsats (la totalitat de la medina i voltants) i més de 50.000 de València. Segurament siguen xifres exagerades, però no per això deixen de reflectir i avisar-nos quina era la situació que s’hi vivia.
Al 1248, tenim la certesa com es buiden centres urbans importants i terres treballades. De fet, el Llibre dels Fets comptabilitza 100.000 persones les expulsades.
Seguint amb dades i pel que veiem de lo ocorregut (revoltes i guerres) sabem que a començaments del XIV hi hauria un equilibri numerari entre colons i nadius i més si tenim en compte les queixes del propi Jaume I al 1270 feia per la poca població que hi havia arribat al nou regne procedents de les zones cristianes. El que sí que veiem, és com ja a partir de la primera meitat del XIV comença a haver una disminució de la població andalusina a les nostres terres a favor de la cristiana.
I per què no s’havien produït al final grans expulsions i substitucions poblacions a curt termini? Perquè gran part de l’aristocràcia no acceptava l’autoritat del rei sobre els seus nous vassalls musulmans dels que obtenien molts més beneficis econòmics que no d’un cristià ja que podien arribar a pagar el doble d’impostos que un cristià segons les investigacions de Josep Torró. Així, que el fet de no expulsar a la totalitat dels nadius andalusins era per una qüestió plenament econòmica que no ben bé religiosa. Tant és este desig que es quedaren en les terres valencianes per la retribució econòmica que donaven al regne i als senyorius, que veiem com amb el pas del temps s’endureixen les normes i les lleis que en un principi permetien traslladar la residència dels vasalls d’una senyoria a un altra així com s’imposa la impossibilitat d’abandonar el regne, de fet, la prohibició d’abandonar el regne arribaria al 1403. A partir d’estes moment no només passaven a ser propietat del regne sinó que si s’anaven passarien a ser fugitius. Es per esta raó que el Regne de València serà el Regne cristià que més musulmans tindrà a les seues terres. De fet, podem dir amb total seguretat que en el moment de l’expulsió definitiva al 1609 hi havia 130.000 moriscos, és a dir, conformaven 1/3 de la població valenciana total. Així que eixa expulsió, va suposar un fort colp a l’economia i societat valenciana de començaments del segle XVII.
I on vivien els musulmans al regne de València? A diferència de la forma d’habitatge dels cristians (molt més concentrada en poblacions mitjanament grans), gran part dels musulmans vivien d’una forma molt més disseminada en xicotetes poblacions o bé vivien en moreries, és a dir, barriades junt a les poblacions cristianes, segregades i objectiu de violència algunes voltes com l’assalt a la moreria de València 1455. De fet, aquesta distribució la tenim fins a la seua expulsió al 1609.
I parlant de l'assalt de la moreria de València... què el va ocasionar? Per què es va fer? Per què no ens parlen d’ell? Bé, cal dir que la moreria de València no era la més poblada de les moreries que hi havia al regne al segle XV. De fet, comptava amb unes 130 llars (de 500 a 600 habitants) i la gran majoria eren o bé jornalers, artesans de tot tipus i una molt menuda part tenia cert poder econòmic i social, però era un percentatge ridícul. La moreria es va establir al mateix 1238 a extramurs de la ciutat i rere l’ampliació de les muralles al 1360, la moreria va quedar dins de la ciutat, però separada per murs. Allà hi tenien les seues tendes, carnisseries especialitzades en carn halal, cementeri, molí... Doncs bé, segons sabem i es conta, l’assalt va començar per un rumor que deia que el nou Papa (el valencià Alfons de Borja) donaria una indulgència plenària als qui mataren musulmans. Clar, amb aquests rumors una vintena d’adolescents de València es van ajuntar, i amb pals amb forma de creus i penons que havien pintat creus roges van arribar a la porta de la moreria i van demanar a uns xiquets que ahí estaven que s’agenollaren. Els xiquets es negaren i la resposta dels adolescents va ser donar-los una pallissa i amenaçar-los de mort. Òbviament la resposta no es va fer esperar i els oficials reials, rere les queixes dels pares dels xiquets, van empresonar als que van crear l’aldarull. I tal volta va ser pitjor la cura que la pròpia malaltia ja que això va crear un conflicte molt més gran entre la població: Gent de totes condicions de la ciutat de València, en les següents hores, van arribar a rodejar la moreria, van destrossar-la tant per dins com per fora i van saquejar allò que van poder. L’assalt va acabar amb 7/8 morts i des de llavors no es va recuperar ni econòmicament, ni socialment. De tota manera, si teniu interès per saber més profundament sobre el tema Manuel Ruzafa té diversos articles on explica no només l’assalt sinó la vida a les aljames valencianes com és “facen-se cristians los moros o muyren” o “Las aljamas mudéjares valencianas en la edad media”. Una lectura molt recomanable per aprendre més d’una societat silenciada i no només pels seus contemporanis sinó segles després.
Clar, i quan parlem de tot açò, què va passar amb les seues conversions? I es que la història valenciana, quan parla de la Revolta de les Germanies al 1520 obvia una informació clau: La conversió forçosa d’una part dels musulmans. I per què es va fer? D’una forma molt molt resumida i deixant-me moltíssimes coses al tinter, sabem que en aquesta revolta una part del camperolat cristà revoltat veia que l’existència de musulmans (i de la seua condició de serfs) feia que els cristians cobraren molt menys, tingueren menys oportunitats i unes condicions de treballs deplorables. Per tant, veien lògic que si eixos musulmans passaven a ser cristians ja no hi hauria unes normes específiques sobre ells, no tindrien tantes restriccions ni haurien de pagar eixos impostos i per tant la balança seria més igualitària. El fet és que els camperols es van equivocar, òbviament, d’enemic... La revolta es va acabar, els agermanats van claudicar i la cosa “es va calmar”. El cas és que els senyors no volien acceptar les conversions forçoses dient que eren accions del revoltats i que no s’havien de fer fermes. La cosa és que en realitat, el que va provocar tot açò va ser que Carles I d’Austria acabara de fer eixes conversions forçoses de musulmans a “cristians nous” d’una forma generalitzada. Novament, recomane una lectura que podem trobar a internet sense problemes: “EL VERANO DEL MIEDO: CONFLICTIVIDAD SOCIAL EN LA VALENCIA AGERMANADA Y EL BAUTISMO DE LOS MUDÉJARES, 1521” del professor d’història moderna de la UV Rafael Benítez.
Al principi d’estes conversions amb els agermanats (1521-1525) veiem que hi ha cert control sobre els nous cristians, i la veritat, sorprèn la gran quantitat de documentació que ens diu que van a missa, que fan donatius a capelles i sants concrets, que exigeixen que consagren les mesquites,... inclús, reclamaran fer els altres sagraments com batejar als seus fills, cosa que la pròpia Inquisició mirarà. Molts no ho compliran al 100%, que és allò més normal, hi haurà s’intentarà d’alguna manera enganyar per fer creure que segueixen tots els preceptes reglamentaris. Però quan la pressió agermanada acaba, d’alguna manera, tornen a fer els preceptes de vida religiosa pròpia al carrer i segurament perquè estaven fent-ho d’amagades en casa mentre acataven les normes eclesiàstiques. Hi ha mil i una històries sobre el tema, de musulmans conversos que no volien tornar a ser musulmans per convenciment i altres per por,... però com ja estem amb recomanacions bibliogràfiques per a aquest tema Rafael Benítez té un altre article que s’anomena “¿Cristianos o bautizados? La trayectoria inicial de los moriscos valencianos, 1521-1525.”.
De tota manera, com ja he dit adés, les conversions generalitzades es farien finalment a partir del 1525 per edicte Reial de Carles I i podem pensar o creure equivocadament que tot el martiri que han passat els musulmans en esta terra acabaria una volta feta la conversió. Però no, el fet de ser ara “cristians nous” i ser anomenats “moriscos” feia que ara passaren a ser sospitosos de ser mals cristians, de ser falsos cristians i de continuar amb la religió musulmana, parlant àrab i amb les seues costums com ho havien estat fent segles abans. I començaria una persecució i una acusació continuada cap a esta població cada volta més mermada i castigada.
Per entendre açò em de tindre en compte que la diferenciació de la població valenciana no és una qüestió ja religiosa, i tal volta mai ho va ser, sinó de classe i estatus social. De fet, tal com destaca Josep Torró, els musulmans ni tant sols tenien la condició de serfs perquè era una cosa inherent a la condició d’infidel. Per tant, es sabia que les conversions forçoses perpetuades al 1525 no canviaren l’estatus social del ara convers i tampoc la fiscalitat és a dir “vivir com a cristianos y pagar como moros”. El que veiem, doncs, que la conversió no era suficient per a la integració dels moriscos en la societat cristiana. De fet, els moriscos van ser protagonistes de diverses revoltes i descontents generalitzats pel tracte que rebien. Al 1568 amb la pujada al poder del Patriarca de Ribera a l’arquebisbat no veiem ja una suspensió de llengua, cultura, indumentària sinó que també hi trobarem uns canvis a nivell de règim marital i d’herència que canviava tota una estructura i organització que fins ara coneixien els ara moriscos. Va ser una destrucció continuada pels segles de la seua identitat i cultura.
No van passar ni un segle després de la conversió forçosa quan es va fer una de les decisions polítiques més dures del moment: L’expulsió dels Moriscos al 1609.
Què va ocórrer i quines són les raons? Si anem a textos de contemporanis a l’expulsió veiem com alaben dita decisió, com es justificava per crims, delictes o que ajudaven a països enemics a facilitar-los la invasió. A més, altres ho alabaven per una falsa creença que els moriscos no eren un element productiu i que la seua expulsió no anava a tindre conseqüències econòmiques greus amb argumentacions com “No perseveravan en la labor todo el día sino dos, tres o quatro horas. Eran naturalmente amigos de la ociosidad y muy floxos por lo mal que comían y bevían” que deia Jaume Bleda. Altres motius per a l’execució de l’expulsió també era la tòpic de la superpoblació morisca i que anaven a ser més que els cristians vells. Tot esta idea i d’odi “al moro” anava també molt connectat als diversos atacs pirates per part dels barbarescos. De fet, no serà fins al romanticisme del segle XIX quan comencem a vore que l’expulsió no només va ser un error i una massacre social sinó que econòmicament va ser un desastre i és que eixe terç de població expulsada es dedicava, quasi tota, a l’artesania i al camp. La pèrdua d’efectius i de treballadors de la terra va comportar unes conseqüències que van perdurar dècades.
Com va canviar la imatge del territori? Molts pensaven que era tan fàcil com allí on havia una casa de morisc, col·locar una casa d’un cristià vell però era impossible fer alguna cosa així i és que la distribució de la població morisca al Regne de València no era viable per fer això. Quant a l’economia podem veure les gràfiques que Manuel Ardit ens deixa al seu article “Una reflexión sobre la expulsión de los moriscos valencianos y la repoblación” on una dels tributs obligatoris, el delme, pateix una baixada impressionant a partir del 1609 i no torna a tindre valors anteriors a l’expulsió fins al 1700.
Les raons que es donen per a esta expulsió son moltes i molt variades, però el que realment sabem segur són les conseqüències que ja hem contat i altres como la sobreexplotació dels camperols i jornalers vells cristians que havien de fer-se càrrec de més treball de terra i que a la llarga provocaria altres revoltes contra els poderosos.
I què va ocórrer amb estos moriscos? On van anar? Se’n van anar tots? Doncs no, tots no se’n van anar ja que els menors de 6-10 anys havien de romandre al Regne de València i separar-se dels seus pares i també tenim coneixements d’alguns moriscos adults. Els més menuts tenien la vida destinada al servei d’una família de cristians vells. Els que sí van ser finalment expulsats van acabar la gran majoria al Nord d’Àfrica (Marroc, Alger i Tunisia) i altres (molts pocs) a les Indies. La majoria dels moriscos valencians van acabar a l’Alger, però no van córrer bona sort. De fet, poc després d’arribar, van començar a patir maltractaments i van ser robats de qualsevol bé que tingueren de fet, algunes de les dones van ser violades i prostituïdes. Els que van sobreviure es van ajuntar en la capital on es trobarien a famílies de moriscos castellans que van arribar al llarg del segle XVI (que es distingien pel color de pell). La majoria van continuar fent vida com la feien en la seua terra de naixement (cultivar i fer la seua feina d’artesans) i de fet, inclús hui en dia, es considera que les poblacions originàriament morisques no tenen un assimilació completa al nou espai on hi viuen en alguns casos.
Per finalitzar un tros del poema d’Ibn al-Abbar, nascut a València i d’ascendència d’Onda:
Bibliografía
Ardit Lucas, M. (2009). Una
reflexión sobre la expulsión de los moriscos valencianos y la repoblación. . Revista
de Historia Moderna.
Benítez Sánchez-Blanco,
R. (1996). El verano del mido: Conflictividad social en la Valencia agermanada
y el bautismo de los mudéjares, 1521. Revista de Historia Moderna, 22.
Benítez Sánchez-Blanco,
R. (2000). ¿Cristianos o bautizados? La trayectoria inicial de los moriscos
valencianos, 1521-1525. Revista de Historia Moderna, 26, 11-36.
Lomas Cortés, M. (2010).
El quart centenari de l'expulsió dels moriscos en la bibliografia valenciana
recent. . Plecs d'història local, 5-7.
Ruzafa Garcia, M.G. (1990) Façen-se cristians los moros o muyren. Revista d'història moderna.
Ruzafa García, M. G. (1990). Las aljamas mudéjares valencianas en la Baja Edad Media. Saitabi.
Torró Abad, J. (2009).
Vivir como cristianos y pagar como moros: genealogía medieval de la
servidumbre morisca en el reino de Valencia. Revista de Historia Moderna.
Torró, J. (2010). Els
camperols musulmans del Regne de València. De la Conquesta a la Conversió. La
rella , 201-212.
(Vaig consultar més articles, estic segura, però no els trobe al PC)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada