MEMÒRIA SOCARRADA: VILA-REAL SOTA LES FLAMES
Per entendre el
per què de la crema de Vila-real i quines van ser les causes, hem saber en quin
context històric es desenvolupen els fets i quines són les característiques
concretes que porten a que Vila-real siga castigada.
Context històric:
Quan parlem de la
Crema de Vila-real, l’hem de situar històricament en la Guerra de Successió
Espanyola, una guerra que data del 1701 al 1714-15. Una guerra, que com
Alcoberro diu, podem dir que té tres característiques importants:
1- És una guerra
internacional: Comença al 1701 amb la invasió del Ducat de Milà per les tropes
austriacistes.
2- És una guerra
civil: Comença amb el desembarcament a Altea de Basset i de les tropes
austriacistes a Barcelona al 1705.
3- És una guerra
d’ocupació: Hi vorem el comportament de les tropes militars sobre les diferents
viles a tota la Corona Aragonesa com no només hi ha un intent de sotmetiment
mitjançant amenaces, sinó com hi ha destrucció de població i documentació.
Aquests tres
punts s’aniran desenvolupant durant l’escrit, la qual, després de fer una breu
explicació sobre els antecedents de la guerra, per què s’origina la guerra i en
quin moment ens afecta de forma directa al territori valencià, contaré el relat
de què va passar a Vila-real. Un relat, que com diré en prou ocasions, s’ha
d’agafar en pinces en moltes de les coses, però no vol dir això que siga
mentirà ni que el relat siga allò contrari.
Per què s’origina la Guerra:
La Guerra de
Successió realment succeeix pel Desig d’acumulació de poder de monarques europeus.
I és que: A
finals del segle XVIII es tenia per segur que el monarca de la corona
hispànica, Carles II, no tindria descendència ja que havia travessat una vida
plena de malalties tant físiques com mentals fruit de l’endogàmia continuada
característica de l’alta aristocràcia i monarquia europea. És un fet, que des
de la mort del seu pare i el nomenament d’aquest com a rei, els monarques
europeus ja estaven traçant plans i fent conspiracions els uns contra els
altres per escollir qui seria l’hereu legítim dels basts territoris de la
Corona hispànica. De fet, basant-se en el parentiu amb Carles II, dos nissagues
reclamaven l’herència: La casa dels Borbó i la Casa dels Àustria.
Quin nivell de parentiu hi havia?
Per part dels Àustria: Leopold I és: Cosí-Tio-Cunyat de
Carles II. Fill de la germana de Felip IV i casat amb la germana de Carles II i
germà de la mare de Carles II.
Per part dels Borbons: Lluis XIV és: Cosí germà-cunyat.
Fill de l’altra germana de Felip V i casat amb la germana de Carles II.
A nivell de parentiu els dos tenien dret d’heretar les
propietats reials, però Felip IV, poc abans de morir, va veure que el seu
malaltís fill no viura molt de temps i, segurament, tampoc donaria descendència
(almenys sana) que puguera heretar. És per això, que Felip IV va deixar
constància que qui havia d’heretar les propietats reials era la nissaga
austriaca. Tanmateix, fer que els Emperadors del Sacre Imperi heretaren una de
les potències més importants d’Europa feia que es trencara el que s’anomenava
“balança de poder”, un tipus d’acord que havien arribat les diferenta cases
reials europees rere els diversos intents d’expansionisme de Lluis XIV sobre
els territoris dominats per altres monarquies europees. Amb aquest acord el que
es pretenia era que cap potència fora més poderosa que altra i amb el futur
nomenament de l’Emperador Leopold del Sacre Imperi com a cap de la Corona
Hispània es trencava tot açò, així que tant Leopold I com Lluis XIV van
escollir nets seus com a aspirants a regnar la Corona Hispànica. Aquests
serien: L’Arxiduc Carles i Felip d’Anjou, dos persones que a priori no tindrien
el poder principal de les Corones d’on provenen i així no desestabilitzar cap
balança.
Però les potències europees no estaven molt d’acord amb
açò així que, per evitar que la balança es descompensara del tot, decideixen
fer tractats de repartiment de la Monarquia Espanyola: El tractat de la Haia, on es reconeix a Josep Ferran de Baviera com a candidat
a heretar la Corona d’Espanya. Una persona, que per parentesc, també té dret a
l’heretar, però que no tenia cap perill de liderar cap de les potències
europees com els altres dos candidats. En aquest mateix tractat, s’arriba a un
acord de compensació a les dos nissagues que deixarien de tindre drets
d’herència: Es pacta que les posesions de la Corona Hispànica sobre els Països
Baixos passaria al poder dels Àustries i les posesions de la zona italiana
passaria al poder dels Borbons. El fet, és que aquest tractat es va fer sense
consultar absolutament al rei Carles II i a la seua cort de Madrid, tanmateix
el monarca austria l’accepta i nomena a Josep Ferran com a hereu de les seues
posesions.
Però Josep Ferran
de Baviera MOR sobtadament al 1699 així que el tractat de l’Haia és
cancel·la i tot torna a començar.
Al 1700, Anglaterra i França, retornen a fer un tractat i
esta volta el Tractat de Londres, on
es diu que el net de Leopold I, l’Arxiduc Carles, heteraria tot els dominis
hispànics menys les posessions a Itàlia que passarien a França. Però Leopold no
estava d’acord: No va participar en aquest tractat i el que ell volia eren les
propietats italianes, el demés no li interessava així es negava a acceptar el
tracte.
TOT AÇÒ es fa sense consultar a la cort de Madrid, ni a
Rei i a la família reials. Aquests acords es fan a banda del testament que
Carles II vulga o no deixar.
Llavors, què està passant a la cort de Madrid: Doncs allà
hi ha un doble possicionament, aquells que volen que siga la nissaga borbònica
la que herete les propietats i la que es mostra ampliament austracista. De fet,
es coneix que el confessor del rei, entre 1698/1699 va fer diversos exocirsmes
al monarca on “suposadament” va poder xarrar amb els dimonis que tenia dins.
Aquests dimonis li van contar que el rei estava sent “embruixat” i que els
principals resposables eren la seua dona Mariana de Neuburg i el Primer
Ministre (Compte d’Oropesa), que eren austracistes.
Això cal sumar que, Lluis XIV, a pesar dels acords
assolits amb el Tractat de Londres, es va presentar a Madrid dient que
lluitaria pel seu dret dinàstic. Amb la sorpresa que, Carles II, finalment
acabaria designant a Felip d’Anjou hereu de totes les propietats reials de la
Corona Hispànica amb la condició de no trossejar la Corona Hispànica i
renunciara a pretrendre el tro francès.
A la mort de Carles II, es comunica el testament a
Versalles i un jove Felip, criat entre cotons, consentit i amb cap gana de
governar un estat estranger, es veu obligat a anar-hi a Madrid per ser coronat.
Enca així, el seu avi, Lluis XIV va estar apunt de no acceptar el testament per
evitar la guerra amb els austries, però les pretencions sobre les terres
italianes per part dels dos monarques farien que igualment caigueren en una
guerra i, amb això, va voler jugar-se-la i acceptar el testament el 21 de novembre
de 1700.
Felip va ser acceptat com a Rei de forma internacional,
com és el cas de Anglaterra i dins de la propia Corona, doncs va arribar a
jurar els furs a Barcelona i va convocar corts, unes corts que feia dècades que
no es reunien.
Però el primer any de regnat de Felip va ser, més bé, el
regnat de Lluis XIV el qual era qui feia i desfeia al gust sobre els temes
polítics. La creació d’un consell de gabinet, el fer fora dels càrregs a
Virreis de confiança de Carles II per col·locar de nous amb un pensament
pro-borbònic i, d’amagades, pactava amb altres corones invair territoris de la
corona hispànica. Per si no fora poc, intentava fer-se amb el poder i el
control de les exportacions de metalls preciosos de les colònies espanyoles.
Una situació que va fartar a part de l’aristocràcia castellana que es va
mostrar contaria a les decesions de la monarquia.
Però, COM
COMENÇA REALMENT LA GUERRA?
La guerra comença amb la invasió dels austries sobre el
Ducat de Milà. Una vegada els francesos van fer acte de presència per a
l’enfrotament, els estats tradicionalment antiborbònics eixiran a defensar als
austriacs: Prussia, els Hannover i Nàpols.
Països Baixos i Anglaterra faran el que es coneix com Pacte de la Haia on reconeixerien a
Felip V com a rei PERÒ havia de cedir les possessions italianes a la Casa d’Austria.
Però Lluis XIV, lluny d’acceptar-ho, el que fa és reconeixer com a rei de
frança a Jaume Estuard, fill del destronat Jaume II. Açò va fer que Anglaterra
entrara en Guerra.
I A CASA, QUÈ
VA PASSAR?
Els enfrotaments a Europa van ser diversos, però ací no
seria menys i vam ser els que més vam patir les conseqüencies. Cal tindre en
compte, que abans de la guerra, ja s’estava despertant cert sentiment
antifrancés per les actuacions de Lluis XIV sobre Catalunya amb intenció de
conquerir-la en part i al País Valencià, eixe sentiment anava ben fort després
que Lluis XIV bombardejara des de les naus la ciutat d’Alacant al 1691 rere
trencar el pacte de 20 anys de Pau amb Carles II.
A tot açò s’ha de sumar que tant al País Valencià com a
Catalunya s’havien viscut dos revoltes populars de gran calat: Les segones
germanies i la Guerra dels Segadors. I també, en ambdós territoris, gràcies als
desenvolupament econòmic que havien tingut segles anteriors, es va desenvolupar
una nova i forta classe social (la burgesia) que buscava una llibertat i un
poder que un estat centralitzat i una monarquia absolutista no li donaria. Si
sumem a tot açò que Felip V no va retornar els poders polítics i jurídics a
Catalunya rere que ho pergueren amb el rediment per la Guerra dels Segadors, va
fer que hi haguera molta crispació.
Al 1704: Aprofitant tot açò, hi ha un intent de
desembarcament a Barcelona dels austracistes, però no funciona.
Al 1704: Francesc Dàvila, el que creiem un ex-líder de les
Segones Germanies, comença a escampar per les comarques del sud la idea que
Carles d’Austria estava disposat a abolir els drets als nobles, i per tant, no
s’hauria de pagar més impostos als senyors. Una idea que va arribar a molta
gent i que va agradar al gruix de la població camperola valencià.
1705: Joan Baptista Basset desembarcaria a Altea, on
Carles III va ser nomenat com a Rei del Regne de València. Començaria llavors al Revolta
dels Maulets.
Basset, aprofita que l’exèrcit Borbònic ha anat cap a
Catalunya, per poder guanyar possicions fet que va fer que el viatge des de
Dènia cap a València sense tindre quasi resistència. De fet, els nobles
pro-borbònics que intentaven resistir-se a Basset van acabar fugint del País
València a refugiar-se a Castella.
L’arribada de Basset a València va ser un clamor popular
entre els habitants. La revolta anava agafant força i vigorositat. Arribava a
les comarques del Nord i dos dies després de ser nomenat Rei del Regne de
València a Carles III al Cap i Casal, ho faria el nostre poble: Vila-real.
Amb tota aquesta situació, Felip V enviaria a finals del
1705 un contingent de 3000 infants i 800 genets al Regne de València per
contindre la Revolta Valenciana dirigit per Cristóbal Mosocoso, conegut com el
Compte de las Torres.
EL RELAT
(Avisar que està literat i que no s’ha d’agafar literal)
El Compte de las Torres entrarà al Regne de València per
la comarca dels Ports on farà algunes de les ciutats de les comarques del Nord
“seues” a la força o per capitulació. Una d’estes poblacions amb les que ho va
intentar va ser Sant Mateu. Poble maulet i defensor de la causa austracista, va
patir un setge per part de les tropes borbòniques. Però la vila no només gaudia
d’una bona fortificació sinó que va ser molt ben defensada pel Coronel anglès
Jones i, d’alguna manera, per la climatologia que es gaudeix a la Plana Alta.
El Compte de las Torres, va insistir en fer caure Sant Mateu, però les notícies
que Lord Peterborough (aliat de Carles d’Austria) estava de camí per socòrrer
Sant Mateu va fer que decidira anar-se’n cap a València i lliurar a Sant Mateu del
setge que havia sotmès dies enrere.
De camí cap a Cap
i Casal, les tropes del Compte (amb ja pèrdues en la tropa), arriben el 12 de
gener a Almassora deixant enrere la població de Castelló, la qual, no només
estava ben fortificada sinó armada i ben defensada i s’instal·laran a la zona
de Santa Quitèria. Serà en aquest espai, quan un veí de Vila-real va ser
assassinat/executat suposadament per haver robat un calze de culte. Un
assassinat que de seguida arribada a oïts dels pobladors de la vila.
Durant el dia del
12 de gener, el Compte de las Torres va enviar un emissari a les portes de la
Vila per fer anunci de la seua presència i de demanar la capitulació de la
ciutat a favor dels borbònics. Arribada la proposta del Compte, el Consell
Municipal i personatges més important del poble es van reunir per debatre què
havien de fer i la majoria van acordar la capitulació, però un grup reduït de
maulets, fidels a Carles III i coneixedors de l’assassinat del veí del poble es
van negar rotundament a que s’obriren les portes i capitular cap a les tropes
borbòniques. Llavors, l’emissari decideix demanar al Pare Guardià del Convent
de Sant Pasqual que parlara amb els veïns de Vila-real perquè capitularen i
així poder continuar la marxa cap a València sense baixes i sense represàlies.
Quan el Pere Guardià arribà a les portes, des de Dalt de la muralla Jaume
Belaire (escrivà de la Vila) sense consultar a cap dels alts mandataris de la
política vila-realenca va dir que “no
tenia ordre del seu rei Carles III de lliurar la Vila a Felip V”. El Pare
Guardià va tornar al convent, però l’emissari novament li va demanar que ho
intentara: El Pare Guardià torna a les portes i exigeix parlar amb el Consell
Municipal, els jurats i el Justícia sinó per contra es trobarien amb l’exèrcit
borbònic de cara, però Belaire li va contestar “esperarem al compte i el seu exèrcit amb una pluja de pólvora i bales”. De fet, Belaire estava molt segur d’arribar fins a les
últimes conseqüències quan el seu company li va recomanar que ho parlara amb el
Consell Municipal i ell el va amenaçar en pegar-li un tret com no callara.
Just quan el Pare Guardià torna cap al Convent, el
Justícia, els Jurats i els Consellers Municipals va anar cap a les portes per
intentar eixir i capitular front a les tropes borbòniques i evitar un desastre
major. En eixe moment, Belaire també es va negar rotundament que s’obriren les
portes de la ciutat. Tanmateix, van poder eixir quatre regidors per fer la
rendició de Vila-real, però quan aquests estaven per l’altura de Sant Pasqual
van sentir el toc de tambors i clarins de l’exèrcit, i veient que era
imparable, es van amagar al convent.
A pesar que l’exèrcit anava directe cap a les portes
(mentre el Compte de las Torres anava a venerar les relíquies de Sant Pasqual),
el que es buscava era la capitulació i evitar l’enfrontament armat. Però, algun
dels maulets va disparar als soldats que no estaven preparats i rere el primer
tret, el van seguir d’altres per parts dels maulets. Començarà així la “primera
batalla” on hi cauran morts alguns dels soldats.
Veiem ací dos parts de història que varien un tant:
La primera versió conta que quan senten els trets, el
Compte de las Torres corre cap al es portes i al vore la gran defensa que
estaven fent els habitants de la Vila, demana parar la batalla i donar un altra
oportunitat per capitular i així poder parar una sangria cap als seus soldats,
un acord que els vila-realencs van acceptar. En eixe moment, serà el Coronel
José Amézaga el que entrarà dins de la Vila al crit de “PAU” i instant que els
veïns baixaren de les muralles, que havia acabat la batalla. Una volta la cosa
calmada, el Coronel serà convidat a donar una volta per la Vila, i al veure la
deficiència defensiva, la poca força armada i la poca gent defensant-la, puja
al seu cavall i fa dos trets al cel convidant així als demés soldats que
entraren en la vila amb el propòsit de degollar i destruir tot allò que es
trobaren.
L’altra versió conta que, sentits els trets des del
convent, el Compte mana la invasió immediata de la Vila i els bascos, que eren
en eixe moment la primeria línia del batalló, van aconseguir destruir les
portes de la Vila i van entrar a la força a la ciutat degollant i destruint tot
allò al seu pas.
Siga quina siga, les dos versions concideixen en una
matança i destrucció de part de la Vila. Una matança que va durar vora tres
hores, i segons conta Benito Traver i altres fonts, va deixar 235 vila-realencs morts dels que dona noms i
cognoms. Però, com he dit, aquestes coses cal agafar-lo en pinces. També es
parlen d’uns 200 presoners traslladats a Requena i que més tard van ser
alliberats a canvi de presoners del bàndol austriacista.
Però la “batalla” no va ser unidireccional, la gent de
Vila-real hi es va defensar i tenim relats espectaculars com el de la dona d’Onda
que des de la finestra de la casa dels Palanques, front l’església major de
Vila-real, va llençar una pedra de moldre sal i va matar a Compte de la Rosa.
També coneixem la historia de Mossèn Tomàs Cabrera, que estant a sa casa
(actual hostal del Rei) amb impressionant punteria va matar a trets a més de 30
soldats mentre que altres persones li recarregaven les pistoles, sent finalment
uns 300 soldats els morts.
A la fi, els soldats, van decidir cremar la casa on es
trobava ell i les veïnes, però van poder fugir. Altra de les històries, va ser com la gent desesperada per no ser
assassinades, saltaren les muralles per anar-sen cap els camps per salvar-se,
però en algunes de es sendes que usaven per escapar hi havien assentaments de
cavalleria que sense pietat van assassinar als pobladors que fugien de
l’horror.
La ràbia i la fúria estava servida, i els militar es van
acarnissar contra els rebels. Una volta aconseguit el botí desitjat es va
procedir a cremar les edificacions més importants i destruir la documentació:
L’esborrat de la història del poble és important i un tret comú de les
invasions franceses.
ARA, LES PREGUNTES:
ERA VILA-REAL
AUSTRACISTA?
Una de les
qüestions que es repeteix és quina és la posició de Vila-real front a la guerra
i quin bàndol era. El cas és que hi ha qui diu que els exaltats eren uns pocs
però que realment, Vila-real era obertament austriacista. D’altres diuen que
era més bé neutral, llevat d’uns quants maulets. El cas, és el relat que hem
vist, és un Consell Municipal que l’únic que vol és salvar a la població d’una
possible represàlia i diverses execucions lluny de qualsevol pensament de
fidelitat a cap rei. El cas és que, quan veiem la documentació, veiem que:
-
Dos dies després que Carles III fora nomenat Rei del Regne de
València al Cap i Casal, Vila-real amb també ho faria.
-
El 18 de desembre de 1705 hi ha un document que diu de
Vila-real estava infectada de:
"la peste de la Desafeccion y Disidencia [...]
que se ha estendido y radicado tan lastimosamente que ni la experiencia en la
templanza; en los castigos en algunos; el desprecio en muchos y el disimulo en
no pocos ha vastado para extinguirla".
Així
que sí que era una Vila per la causa austriacista i no era estrany, gran part
de Viles valencianes (sobretot les que no estaven baix un control senyorial),
estaven a favor de la causa austriacista i sobretot, d’allò que Francesc Dàvila
i Basset promulgaven: Acabar amb el pagament d’impostos senyorials.
NO HI HA FONTS
Molts dels que
neguen aquesta història de la Crema de Vila-real diuen que tot es basa en un
sol document escrit dos segles després dels fets, el qual que es fa a partir de
documentació ja desapareguda de l’arxiu històric sent, per a moltes coses,
l’única font a la que tenim accés en parts d’aquesta història. Està clar, que
Benito Traver, conta el relat amb una perspectiva romanticista i d’un
nacionalisme localista prou sospitós i amb una prosa literada pròpia de la seua
època, que fa sospitar de la veracitat d’algunes de les històries que conta
sobre el nostre poble. És per això que, sabent d’aquesta animadversió cap a aquest
autor (cosa que s’entén en moltes coses) anem a vore altres fonts i parlar de
l’esborrat documental que van fer al nostre poble.
L’esborrat documental a Vila-real
La forma
d’actuació de l’exèrcit borbònic (no només al País Valencià, sinó en les
diverses guerres que l’imperi francès va lliurar), responia a una estratègia de
repressió amb la confiscació de documents per fer llistes d’enemics, les
propietats d’aquests (per fer una expropiació com a càstig) i eliminar la seua
història.
Per exemple, al
llibre “Registro de Bienes confiscados,
por orden de Felipe V, a los disidentes y rebeldes del Reino de Valencia”
hi trobem la “Lista de Vassallos de
Felipe V que se pasaron al Emperador el año 1706 y registro de bienes
confiscados, por orden de Felipe V, a los disidentes” on vorem una
quarantena de vila-realencs condemnats per austriacistes.
I, la seua
destrucció? Gràcies a les investigacions de Vicent Gil, es poden fer càlculs de
la magnitud de pèrdues de documentació que hi va haver a Vila-real. Al 1711 es
conservava vora 572 documents, però abans del 1706 (recompte fet a partir dels
inventari de Basilio Castellví fet dècades enrere) es podia comptabilitzar uns
2603, és a dir, va desaparèixer un 70% dels documents.
Ara sabem que hi
va haver una desaparició de la documentació a Vila-real, però sabem qui ho va
fer? Doncs hi ha diversos testimonis en sumaris judicials del segle XVIII (poc
després de la crema) que afirmen que van ser les tropes borbòniques les que van
espoliar i cremar la documentació. Al 1721 hi trobem una sumària informació de
testimonis feta per reclamar certs deutes i es descobreix que part de la
documentació va ser cremada per les tropes borbòniques. Al 1731 es torna a
sol·licitar testimonis i hi podem llegir açò:
"Primeramente, ser verdad que en el año
pasado mil setecientos y seis a los dose días del mes de enero se experimento en la presente
villa de Villarreal un universal incendio, causado por el bélico rigor,
por cuyo incendio se
quemaron y perdieron todos los processos y demás papeles que se hallavan
custodiados y archivados
en la Curia eo Corte de la Justicia de la predicha villa por haver sido quemada
dicha Corte.
Otrosi, ser verdad que en el citado tiempo se
quemaron y perdieron las notas y protocolos autorizados y legalizados por los
ya difuntos Joseph Sans, el mayor y el menor, escrivanos; y por Diego Porta, escrivano;
pues los protocolos de
este pasavan en poder del dicho Sans y la casa de estos fue destruida y
quemada.
Otrosi, ser verdad que las notas y protocolos autorizados por Evaristo
Ferrando, Joseph Concez, Miguel Inza, Cosme Palanques, Ermenegildo Benet y
Jaime Belayre, escrivanos, se
perdieron y destruieron en la memorada Universal Quema.
Otrosi, ser verdad que las notas y protocolos
autorizados por Joseph Ferrando, Thomas Sart y Julián Ferrando, escrivanos,
paravan en poder del prenarrado Joseph Ferrando, escrivano, y la casa de este fue destruida
y abrasada en la recitada Universal Quema.
Otrosi, ser tanta verdad haverse destruido, quemado y perdido las notas
y protocolos de los susodichos escrivanos, que los que han querido valerse de
aquellos fueron rogados eo por ellos legalizados hasta el supra calendariado
tiempo de mil setecientos y seis años no han podido conseguir traslados de los
especificados instrumentos por razón de haver estos perecido quemándose y destruido en el referido asedio,
lo que es bien publico y notorio en esta villa".
Els documents ens
diuen que el foc es va iniciar al Cort de Justícia i es va estendre a la Cort
dels Jurats on estava l’arxiu, i en acabant, a les cases dels notaris que
estaven ben prop d’aquestes edificacions municipals. Aquell 12 de gener va desaparèixer
documentació des del segle XIII fins al XVIII que ens haguera servit per saber
més sobre el nostre poble.
Documentació Eclesiàstica:
Quan mirem la
documentació eclesiàstica dies, mesos i anys després de la crema, trobarem
també informació i escrits i ens parlaran sobre el tema. I és que el Llibre I
de Bateig de l’Arxiprestal ens dona moltíssima informació:
Per exemple
trobem:
"A deset de Janer mil set sents sis, yo Or.
Pere Cubero, Prevere Vicevicari de la Iglesia parroquial de Vilarreal, bategí a
Pasqual Jaume fill de Jaume Llop y de Maria Palomares, cònjuges, foren padrins
Juseph Llop y Vicenta Llop, tots desta, naixqué a 16 del dit en lo dormitori de
Sant Pasqual per la consternació dels soldats que feren saco y crema de esta
Vila y degolla, dich los soldats de Phelip quint, avent entrat de pau fingida".
Tenim un altre document
que ens diu:
"A vint y sis de Janer de mil set sents sis,
yo Or. Pere Cubero, Prevere, Vicevicari de la Iglesia parroquial de Vilarreal,
bategí a Miquel Geroni Juan fill de Miquel Gaspar y Ma Gutierres, cònjuges:
foren padrins Gabriel Vidal y Maria Condes, tots desta, naixqué a dotse dia de la batalla dimarts y
después estigue en la masada de Geroni Llorens".
Santiago Vilanova Añó, que també va estudiar el llibre I
dels batejos va fer aquesta taula:
En la taula vorem, que
just a l’octubre de 1706 només hi haurà un naixement. És ací quan el retor escriu açò
següent: “Hic mensis respondit januario, in quo accidit exidium et irruptio
facta ab inimicis” és a dir, “aquest mes correspon al mes de gener en el qual
ocorregué la destrucció i la invasió feta pels enemics”. De fet, segons conta
Vicent Gimeno, al final d’eixa frase hi ha un esborrany que es llig “tristis”
pel que ell trau en conclusió que es diria “Austritis”. Així que frase,
quedaria Hic mensis respondit januario, in quo accidit exidium et irruptio
facta ab inimicis Austritis” i traduïda seria “aquest mes correspon al mes de
gener en el qual ocorregué la destrucció i la invasió feta pels enemics dels
austríacs”. Però tenim un problema, i és que el poc coneixement del llatí pot
fer que pensem que “inimicis austritis” vulga dir: “enemics austríacs”, però el
que pot ser es que siga un adjectiu objecte. De fet, no és estrany trobar
“Inimicus romanus”/Enemics dels Romans als escrits i això passa perquè la
paraula “inimicus” solia anar en datiu.
ALTRES DOCUMENTS?
Hi ha altres documents, que com a relats de memòries, no es pot agafar al
literalitat, però sí és important destacar, parle de les Memòries de Lord
Peterborough i del Marques de San Felip. I, finalment, parlar sobre un
contemporani dels fets (i d’afiliació borbònica) que va escriure sobre el que
va passar a Vila-real.
Dels primers dels documents, de les Memòries de Lord Peterborough (traduïda
per Toni Pitarch), cal destacar entre altres coses:
Destacar: “va dirigir a
marxes forçades cap a Vila-real, un poble fermament favorable al rei Carles.
Tot i això, se li van obrir les portes sota la solemne promesa del general de
las Torres de respectar les vides i propietats dels seus habitants, però tan
bon punt havien entrat les seues tropes va donar l’ordre de dur a terme una
carnisseria general i el saqueig del poble” “Quan van arribar a Vila-real, els
britànics es van horroritzar davant l’espantosa carnisseria que s’havia dut a
terme.
De la crònica del
Marques de Sant Felipe (1725), borbònic trobem i destaquem:
L’històriador
Miñana, obertament borbònic, va ser contemporani als fets a pesar que el seu
llibre de “De Bello Rustico Valentino” es publicarà al 1752 va ser escrit anys
anteriors a la seua exida al llum.
Hem dit que no anem a recorrer a Benito Traver i al seu
llibre “Villarreal en la Guerra de Sucesión” per a parlar dels morts i és que
és ací on es troben recaptats els 235 veïns de Vila-real assassinats i gran
part del relat que abans us he dit.
Així que anem a altres fonts, concretament, anem a fer un
estudi demogràfic de la Vila-real de començaments del segle XVIII. I a falta
d’un estudi hi tenim dos: Un de Toni Pitarch i un altre de Salvador Vilanova
Añó:
Estudi de Toni Pitarch
Abans de tot, hem de tindre en compte que la comptabilitat
d’habitants abans de la segona meitat del segle XIX és molt subjectiva.
Llavors, el que fan els investigadors per comptabilitzar el nombre d’habitants
que té una ciutat de forma ràpida es farà amb unes fòrmules senzilles, ja que,
si tenim en compte que si tenim informació del número de llars (o cases) d’una
població, hem de multiplicar per 4, 5 o 6. Aquests números pel que multipliquem
el nombre de llars son el nombre de membres que sol haver en una família, per
tant, quan estem en una època d’economia favorable multiplicarem per 6 perquè
la mortalitat infantil és més baixa. Quan estem en èpoques de difícil
supervivència ho multiplicarem per 4.
Llavors, Vila-real al 1692 el cens parla d’uns 527 focs.
Sabem, pel context socioeconòmic, que estem en època de bonança així que allò
ideal és multiplicar-lo per 6, donant un total de 3162 habitants i coincidiria
amb el que diu l’arxiu parroqual de Vila-real al 1700 on es parla d’uns 3200 habitants
a la Vila. És més, el cens de 1703 contabilitzaven 561 focs, és a dir, 3366
habitants si ho multiplicarem pel màxim (6).
Rere la guerra, al 1713 es fa un cens, on es contabilitza
424 focs. Si ho multipliquem pel màxim (6) ens donaria un total de 2544
habitants i pel mínim (4) vora uns 1700. La pèrdua seria significativa.
Estudi de Santiago Vilanova
Santiago, no mirarà els censos i el nombre de llars, sinó
que ho farà a partir dels batejos. Es a dir, suposa la natalitat ens pot dir
més o menys quants veïns hi té una població. Segons Santiago, hem de tindre en
compte que de normal les taxes brutes de natalitat oscil·len entre el 40% i el
50% sobre la poblacio així que a partir d’aquestes dades es poden fer càculs de
quants habitants hi poden haver (amb un nombre mìnim de 40% i un màxim de 50%).
M’explique de com podem fer-ho: En humanitats per traure
el nombre la taxa bruta de natalitat (b) hem de fer una fòrmula que és:
B= Nombre total de naixements en
un any
P=
Població total
Sabent el nombre
total de naixements i que la taxa bruta de natalitat oscil·la entre un 40% i
50% que era lo normal en aquella època podem traure la població total de forma
orientativa:
Al 1700, trobem
que la mitjana de naixements en 10 anys (1695-1705) és de 152, per tant, si ho
calculem una TBN del 40% trobem que hi podien haver 3100 habitants i un màxim
de 3800 si ho fem per la màxima. Si ho comparem amb el que diu Toni Pitarch
veiem que coincideix, ja que segons Toni al 1692 hi hauria uns 3162 habitants i
al 1703 uns 3366.
Per al 1714,
moment posterior al conflicte, trobem que la mitjana en 10 anys (1710-1719) és
de 121.80 naixements per any, per tant, la població podria oscil·lar com a
mínim en 2450 i com a màxim 3040 habitants, és a dir, s’ha perdut el 20% de la
població. Si comparem amb els estudis de Pitarch veiem com es compta que al
1713 oscil·laria la cosa entre 2544 habitants com a màxim i 1700 com a mínim.
Rere la guerra, al 1713 es fa un cens, on es contabilitza
424 focs. Si ho multipliquem pel màxim (6) ens donaria un total de 2544
habitants i pel mínim (4) vora uns 1700 haven una pèrdua d’entre el 25% i el
50% sent cert que la segona dada seria prou més incerta segurament que no la
primera.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada